És tant impressionant el treball d’enginyeria i arquitectura que s’està fent com ho és la capgrossada de gastar la burrada de diners que gastem en el trasllat d’una construcció com aquesta.
Com que a
Avui hem conegut la nova imatge dels webs nacionals de CDC i CiU, així com les millores al videobloc de l’Artur Mas. Convergència va ser el Primer partir polític presenta a la xarxa i ara, juntament amb CiU, fa una aposta pel web 2.0, es a dir per fomentar la participació en política a través de les noves tecnologies.
La notícia em satisfà. Els responsables de la cadena local i tots els que hi treballen dia a dia per sortir per antena des de fa vint-i-cinc anys s’ho mereixen.
Ara mateix, mentre escric això, estic mirant TVM. Estan fent “Pantalla Oberta”, un programa de debat que deu fer, com a mínim, vint anys que cada setmana ens porta un nou tema.
Però no puc evitar pensar que tenen els dies comptats. Molt aviat l’absorció per part del canal públic MaresmeDigitalTV serà un fet i TVM desapareixerà per sempre. D’aquí un temps ningú la recordarà i tot serà història. De què haurà servit llavors haver anat guanyant audiència?
Us recomano llegir la carta que el President Pujol ha dirigit, des del web de la seva fundació, als autors de l’editorial conjunt dels diaris del 26 de novembre. Em permeto reproduir-la a continuació, tot i que la podeu trobar aquí.
Benvolguts amics:
La publicació de l’editorial publicat a dotze diaris catalans és realment un escrit de gran qualitat i de gran significat polític. I podria ser que el seu efecte es projectés en el futur.
Hi ha més d’una afirmació en aquest editorial –que de fet és tot un manifest– que, dita amb la llibertat amb què vostès l'han dit ja ningú, ni aquí ni a Madrid -ni a tota Espanya-, podrà fer veure que no s’adona de la seva importància, i del dret que assisteix a Catalunya. Vostès diuen: «Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a
I a més és molt bo que l’editorial es tituli «La dignitat de Catalunya». Perquè Catalunya té problemes de finançament, de respecte de les competències estatutàries, de tracte just pel que fa a les grans infraestructures, etc., però també, molt especialment, de reconeixement de la seva identitat i del seu paper a l’Estat. Però a més té, i a hores d’ara amb especial gravetat, un problema de respecte de la pròpia dignitat. La gent ha de saber que un país maltractat en la seva dignitat, finalment ningú no el té per res.
I ara ja ho sap. Però Espanya potser encara es creu que els catalans no som res més que uns fenicis, quan la veritat és que Catalunya ha tingut i té una actitud i una política altament solidàries.
Hem de creure que aquest editorial tindrà efecte. No sabem si suficient com perquè a que la voluntat del Parlament català i de les Corts espanyoles i la del poble de Catalunya expressada en referèndum no siguin obertament i fortament agredides.
Ni tampoc burlades sin que se advierta el cuydado, com tants cops s’ha fet.
Si no en té, o en té poc, es produiria allò que pronostica el mateix editorial dels diaris catalans: la cancel·lació de l’esperit integrador i respectuós de debò, sense engany ni subterfugis, de la diversitat espanyola i del que Catalunya és i significa.
D’això darrer en parlava dos dies abans de la publicació de l’editorial conjunt. Ho vaig fer en el butlletí de
Catalunya no va encarar el final de la dictadura ni l’inici de la democràcia, ni de fet el canvi històric –realment històric– que això va significar, només amb un programa polític, o amb mentalitat de sortir del pas, sinó amb una proposta de profunditat, també política, però sobretot de caire ètic, de valors renovadors i generosos, de solidaritat i de fraternitat autèntiques.
Una proposta que el llenguatge purament polític, en tota la seva profunditat no podia expressar bé sinó que necessitava ser expressada també amb llenguatge filosòfic, poètic i de valors. L’Espriu ho va fer parlant de Sepharad a La pell de brau. Amb positiva i bona acceptació a Catalunya. Però les coses han arribat a un punt en què s’ha de parlar sense embuts del fracàs de l’Espriu. I de molts de nosaltres. A no ser que una reacció d’última hora capgiri la situació.
L’editorial dels diaris catalans podria ajudar a fer-ho possible. Però això requereix, per part d’Espanya, un canvi radical de mentalitat política i intel·lectual i en general d’actituds bàsiques. Amb ràpida repercussió en el terreny dels fets. Ràpida i amb prou claredat i efectivitat perquè sigui creïble. I això és molt improbable.
En tot cas, s’ha d’agrair als promotors i redactors de l’editorial dels diaris que amb tanta elegància, claredat i brevetat, i alhora amb equilibrada exigència, hagin fet el que han fet.
En tot cas –hi insisteixo– un canvi d’actitud hauria de venir molt principalment d’Espanya. I aquest cop no es pot basar en l’engany i en bones paraules. Ni en els estereotips d’una imatge deformada de Catalunya, ni en la falsa solidaritat (la solidaridad sólo hay que practicarla con los bienes ajenos diuen), ni en l’enveja i la mentalitat poc responsable i poc constructiva del autonomismo por arrastre.
És això possible? L’Espriu i el que va significar són definitivament morts? Les aparences són que sí. Tot sembla indicar que sí. Però m’agradarà saber la seva opinió, la de vostè i la d’uns quants més que han estat capaços de sotraguejar l’opinió pública. La d’aquí molt decebuda. I sobretot, la d’allà molt hostil.
Passi el que passi, felicitats per l’editorial, i gràcies.
Ben cordialment,
Jordi Pujol
L’espai és petit, però no per això deixen d’oferir el servei. En aquest moment hi poden acollir vint-i-vuit persones, però l’existència d’una llista d’espera demostra la necessitat del nou local.
El GIMM obra cada dia les portes del seu local tot i els problemes que està travessant a causa del retard en cobrar les subvencions, especialment de la Generalitat.
Estava anunciada l’assistència de l’alcalde i la regidora de Benestar Social, però han presidit l’acte el primer tinent d’alcalde i un representant de
És admirable l’empenta d’aquesta gent. Són un exemple de tenacitat, constància i ganes de superació. Felicitats !!
Al vespre, una conferència de l’expresident del Parlament de Catalunya, el Sr. Joan Rigol, organitzada per Cristianisme segle XXI de Mataró. Era la tercera del cicle Crisi econòmica,
valors humans i cristians.
Necessitem més homes com en Rigol. El seu discurs tranquil sobre el que ha nomenat la “profunda crisi de valors” que estem travessant dóna esperances per superar-la, fa renàixer la il·lusió. No en va ha dit que “militar en un partit és un acte de civisme”. De les seves paraules es desprenia la fe en
Aquesta setmana, Convergència Democràtica de Catalunya ha organitzat diversos tallers sota el títol "Taller introductori al ciberactivisme: com pots ajudar el nostre partit a la xarxa".
La formació ha constat d'una petita introducció al concepte de política 2.0 i a les diferents formes de l'activisme polític a
Han estat sessions principalment pràctiques amb l'objectiu que cada activista tingui una idea molt clara de què pot fer i de com ho pot fer. Pensada per ser útil des d'usuaris avançats fins a persones que es vulguin iniciar obrint perfils a diferents xarxes socials com Twitter, Facebook així com també a CATivistes.
Convergència va ser el primer partit polític català present a internet i manté de manera constant la seva activitat amb un grapat de blocs, pàgines locals i de grups municipals. La web d’Artur Mas va ser considerada la millor de les passades eleccions al Parlament de Catalunya i és espectacular l’ús que Xavier Trias fa de totes les eines 2.0.
A més de Carles Puigdemunt, un veritable expert, altres diputats convergents són punters en la utilització de les noves tecnologies per donar comptes de la seva feina. Un altre exemple important és Carles Campuzano, el primer polític espanyol que ha utilitzat “Mixedlink” per recullir aportacions en el debat parlamentari.
Puc presumir d’haver estat el primer militant de Mataró en obrir el seu bloc, però em sento molt petit al costat de tot això.
El junt de 2008 començava, amb un Manifest, l’activitat del 3r Congrés Catalanista. Ho feia amb la voluntat de revisar les pautes existents per, posteriorment, proposar alternatives i/o respostes als reptes que s’han generat al llarg d’aquests darrers anys. La presentació oficial es va fer el gener d’aquest mateix any amb un acte solemne a l'auditori de l'IDEC-UPF de Barcelona.
El Manifest apuntava quatre grans blocs:
1. Un recordatori del que van representar els dos primers congressos catalanistes: el pas del catalanisme cultural al catalanisme polític
2. La visió actual de la situació del catalanisme polític
3. Visualitzar els objectius globals del Congrés:
UNITAT – TRANSVERSALITAT – JOVENTUT – TERRES DE PARLA CATALANA - EUROPA
4. Plantejar els temes claus del Congrés:
SOCIETAT I VALORS – CULTURA I LLENGUA – ECONOMIA I INNOVACIÓ – TERRITORI I MEDI AMBIENT – IMMIGRACIÓ – EL DRET A DECIDIR – ACTUALITZACIÓ
Aquest document va representar la primera visió per iniciar el procés. Era el primer document de referència que havia d’ajudar a debatre bona part de les alternatives als reptes que té plantejats Catalunya. Va servir de la carta de presentació a la societat a fi que les entitats, les institucions, les empreses, la societat civil organitzada i les persones individuals que, desorientades per la marxa de les coses del país, volien posar el seu gra de sorra.
Amb els objectius d’aplegar les màximes entitats catalanes i de persones a títol individual possibles de tots els àmbits per demanar i recolzar la classe política catalana en el seu objectiu de la reconstrucció nacional i la consolidació de Catalunya i fer sentir la veu de la societat civil, el 3r Congrés ha treballat fins dilluns, que va presentar les seves conclusions en un acte solemne al Parlament de Catalunya (llegiu al bloc d’en Joan Mora).
Tot aquest temps he tingut el banner el congrés en lloc preferent de la columna dreta del meu bloc. Això m’ha servit per anar seguint de tant en tant l’activitat. Ha arribat l’hora de treure’l i llegir amb atenció el resultat de tot el que s’ha dit. Espais de debat tranquil i d’un elevat nivell només el tenen nacions amb tradició i una història com la nostra, malgrat que alguns vulguin posar-nos al sac del regionalisme.
Avui han estat molts els blocs, un dels primers ha estat en Joan Mora, que han reproduït l’editorial que una dotzena de diaris catalans han publicat en defensa de l’Estatut. Ha estat una agradable sorpresa veure com els mitjans de comunicació escrits d’aquest país, i de rebot els audiovisuals, expressaven un sentiment que és majoritari a Catalunya.
En condicions normals podria semblar una pressió sobre el màxim tribunal de l’Estat, però tres anys per una sentència, admetre un recurs contra un text que és un pacte entre parlaments i ha estat votat i aprovat pel poble de Catalunya és una manca de respecte a la voluntat d’un poble. Però això i molt més ho diu el publicat al qual, encara que sigui a darrera hora d ela jornada, jo també amb vull sumar.
Preparem, però, per a les reaccions que poden aparèixer demà als diaris espanyols. Segur que es retrataran.
La dignitat de Catalunya
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.
Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en
La
No
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a
Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és
Quan parlem de violència ens referim a totes les seves formes. Evidentment a la violència física, causa de més que injustes morts cada any. Però també a la violència psíquica, que no deixa marques externes però que arruïna la vida de tantes i tantes dones. La violència econòmica, que fa malviure a les seves víctimes. L’explotació sexual a què es veuen abocades les dones que cauen en xarxes de prostitució. I també és violència contra les dones la desigualtat laboral i salarial.
